El 1929 i el 1930 l’artista vilanoví d’adopció va fer dues intenses campanyes a Miravet, "el pintoresc poble de la Ribera d’Ebre dominat pel castell dels templers".
Amb aquestes obres va organitzar la mostra del 1930 a la Sala Parés, dedicada a les terres de l’Ebre.
El seu marxant, Joan Anton Maragall, explicava que “el conjunt era realment espectacular, tant per la temàtica com per l’explosió de color que Mir recollí en els seus quadres: efectes de llum, transparències de l’aigua, figures típiques de la comarca, pobles encastellats... El públic sortia de la sala impressionat, admirat per aquell nou desplegament de la personalitat de Joaquim Mir en obres grans. La crítica assenyalà que l’exposició era sorprenent i obtingué un èxit ben merescut”.
Miravet li donà més prestigi encara a Mir, tant artístic com social. “Venia les obres a uns preus als quals no arribava cap dels artistes catalans vius”. L’obra “Fantasia de l’Ebre I” (Miravet) la va vendre per l’import de 14.000 pessetes i les referències a Mir en el Diario de Barcelona se succeïren durant setze dies!
Joaquim Folch i Torres, incondicional de l’artista, afirmava que el canvi de Mir “marcaria una època, la de l’Ebre” i el justificava dient: “que en comptes d’ésser ell el qui posa els ulls damunt les coses, són les coses les que se li posen als ulls fetes pintura i que en aquest procés l’ull de l’artista respon amb fidelitats perspectives d’objectiu fotogràfic”.
Seguint aquest raonament, no fou Mir qui canvià el paisatge que tenia davant seu. Mir no es tornà escenogràfic i decoratiu: era escenogràfic i decoratiu el paisatge que tenia davant seu! Així doncs, fou Miravet qui canvià a Mir.
Miravet feia exclamar a Lluís Folch, des de les planes del Brusi: “Es la madurez de la última evolución ya llena de valor de genio en la exposición anterior; es la plenitud de un arte que no tiene par ni parece poder tener seguidores; es la obra genial de un pintor a quien la sabiduría del oficio ha puesto en condiciones de darnos una obra única”.
Va ser aquest Miravet el que li va fer guanyar la desitjada Medalla d’Honor de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid aquell mateix any 1930.
Mir va presentar a la Mostra tres obres, Fantasia de l’Ebre I, Fantasia de l’Ebre II i Novembre. Va obtenir 132 vots contra 26 per a Juan Espina i 25 per a Guitiérrez Solana.
Miravet -i Canyelles- havia dut Joaquim Mir al punt més desitjat de la seva vida professional. Potser, per això, va situar el poble de l’Ebre en el seu jardí.
El seu amic més assidu, Enric Cristòfol Ricart, explica que, l’estiu del 1930, Mir volia fer en el seu jardí un mural amb un tema mitològic i que per això fullejava una i altra vegada una luxosa història de la mitologia per buscar temes i inspiració. Al cap d’uns dies va anar-hi i hi va trobar un fresc que reproduïa un paisatge de Miravet. Diu que ja no devia recordar la Història de la mitologia. “Que Déu li ho pagui”.
Text de Frances Miralles: “Joaquim Mir al Camp de Tarragona”
