 Ampliar dibuix
Diferents documents històrics certifiquen la importància d’aquestes barques de pas, mitjà emprat per a travessar el riu; és un pont que es mou. Està formada per dos llaguts sobre dels quals descansa una plataforma de fusta. Per tal que el corrent del riu no se l’endugui, està subjecta a un cable metàl.lic anomenat ramalet, que enllaça amb la gúmena, un altre cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície de l’aigua, els extrems del qual són fortament encastrats en una roca o piló especial a banda i banda del riu.
L’entrada i sortida de la plataforma s’efectua a travès d’una passarel.la o pont mòbil que puja o baixa en funció del cabal del riu. La barca s’impulsa gràcies al corrent del riu. Serà, però, la mà destra del barquer, qui, en el seu domini del timó, la portarà a l’indret desitjat.
La barca de pas tenia i encara té la missió de transportar d’un costat a l’altre les persones, animals i vehicles en general.
A la dècada dels anys 50, a l’Ebre català, pràcticament cada poble riberenc disposava d’una barca de pas. Aquestes van anar desapareixent fins que avui només en podem trobar a: Flix i Miravet, pobles tots dos de la comarca de la Ribera d’Ebre.
La barca més mecanitzada es troba a Flix, doncs funciona amb energia elèctrica i, per tant, no depén del corrent del riu per traslladar-se.
Contràriament, la barca de Miravet continua servint-se del corrent del riu, com s’havia fet en el passat.
Els transbordadors nous que trobem a Deltebre i Sant Jaume d'Enveja no es poden catalogar com a Pasos de Barca, doncs no es corresponen amb la tipologia d'aquests tipus d'embarcacions originals, encara que facin el mateix servei de transport.
Actualment el Pas de Barca de Miravet és l'últim, de la seva tipologia, que queda a tot l'Ebre i mereix una atenció especial, doncs és es darrer vestigi d’una cultura ancestral vinculada a l’Ebre.
El pas de Barca de Miravet és el transport més ecològic i amb menys "consum" de tot Catalunya.
Horari:
- Hivern 8-13h / 15-18h
- Set Santa: 8-19h
- Estiu 8-13h / 15-19h;
- Juny, juliol i setembre:
8-13h / 15-20h.
- Agost: 8-20h.
Preu: 2,50 Euros/cotxe.
|
 |
L’home, en la seva necessitat de relacionar-se, ha hagut de desplaçar-se d’un indret a un altre, i, de vegades, salvar els accidents geogràfics que la natura els ha imposat. Una d’aquestes dificultats era el creuament dels rius. Mentre en alguns rius es construïen ponts per creuar-los, l’Ebre, riu ample i cabalós, emprava un altre mitjà: les barques de pas.
L’orígen de les barques de pas es remonta a temps immemorials. Habitualment eren instal.lades en llocs de vigilància o fàcil defensa. El cobrament del dret de pas de la barca va originar, a l’Edat Mitja, enfrontaments i, fins i tot, una guerra entre els Entença i els Templers.
Arxiu Vicent Benaiges
La importància d’aquestes barques la confirma el fet de que totes elles eren propietat dels senyors jurisdiccionals d’aquests pobles, els quals després les arrendaven, adjudicant-les en subhasta pública.
Arxiu Vicent Benaiges
En el passat jugava un paper força important, doncs per manca de ponts estables s’havia de recórrer a aquests mitjans mòbils per comercialitzar entre els pobles d’ambdues ribes, per creuar ramats transhumans en la recerca de noves pastures, els pagesos per treballar les terres que tenien a l’altre costat de riu, permetre el pas de serveis públics com el de correus i l’ordre, i, fins i tot, per assistir a les festes i fires dels pobles veïns.
Avui en dia la majoria d’aquestes funcions ja no són necessàries; les barques de pas són l’únic testimoniatge viu de l’antiga navegació fluvial per l’Ebre.
Una figura inseparable de la barca ha estat, des de sempre, el barquer, que és qui s’encarrega de portar la barca d’un costat a l’altre. Les característiques peculiars d’aquest ofici propiciaven que, en el passat, aquest fos hereditari. El minyó, al costat del seu pare, va aprenent els secrets propis del seu maneig i a salvar els perills que comporta aquesta dura feina.
L’escriptor riberenc Artur Bladé i Desumvila, en parlar dels antics barquers, diu:
"La vida del barquer sembla descansada i no ho és pas. Sembla tranquil.la i és inquieta. Cal respirar nit i dia l’aire del riu sempre humit i a l’hivern molt fred. El barquer ha d’estar constantment al peu del canó amb les cames arremangades...a l’estiu, quan no passa, s’entreté pelant canyes o fent canyissos al costat de la caseta i a l’ombra del canyar... a l’hivern, la vida no és envejable, el riu baixa gros, cal vigilar les crescudes i prevenir les sorpreses. Cal moure sovint els ponts i amarrar bé la barca..."
Actualment, bona part d’aquesta descripció de l’ofici del barquer, pertany ja al record. En l’actualitat, l’ofici del barquer si bé no està exent d’un cert perill, les condicions de treball ja no tenen la duresa del passat.
Foto Santi Alonso
L’horari del barquer, que abans durava les 24 hores del dia, cosa que obligava a viure en una casa vora el riu, ha passat en l’actualitat a tenir un horari de treball com qualsevol altra feina. La millora de les vies de comunicació amb la construcció de nous ponts ha fet desaparéixer, lenta i progressivament, la utilitat d’aquest mitjà. És el progrés...
Text cedit per Josep Soler. Revista "La Riuada"
|
