L’ara és la peça clau, matemàtica, geomètrica i simbòlicament més important de tota església i catedral. És l’objecte més sagrat del temple, la raó de la seva existència, on se celebra la divina litúrgia. Per l’ara ve Déu a nosaltres i nosaltres anem a Déu. És la taula consagrada, la que conté les relíquies, l’altar on s’oficia el ritual de la missa, el memoràndum del sacrifici de Déu, la consagració de la sang i el cos del Crist, el nexe d’unió entre el cel i la terra, la comunió entre l’home i Déu, l’element salvador. Però també és la pedra primordial del Castell de Déu, considerat, al segle XII, l’Arquitecte perfecte. En ella es troben les proporcions divines i les regles de l’Orde universal, la clau de l’harmonia i l’equilibri del món.

Per als jueus, en el temple de Salomó, era la pedra shethiyâh, situada en el santíssim, el hekal, sobre la que descansava l’Arca de l’Aliança amb Déu. El melic del món, la pedra fonamental, perquè la tradició hebraica diu que, en el moment de la Creació, Déu llençà del seu Tro una pedra a l’abisme; una extremitat es va enfonsar en ell, però l’altra emergí del caos. Aquesta extremitat va formar un punt, que començà a estendre’s, creant l’espai sobre el qual es fonamentà el món. És per això que l’ara del castell de Miravet té dos parts, la base, enterrada a terra, i la tabula, aixecada sobre cinc columnes, els pilars de la terra, els que eleven la pedra angular...

L’ara es conserva gràcies al seu trasllat, del castell a l’Església Vella, en 1745, davant les espoliacions que va patir el monument en ser abandonat.